Convenció per...

La primera vegada que vaig sentir sobre convenció del futur , em va semblar una idea bonica i engrescadora. Bonica perquè semblava una forma que els polítics i la ciutadania parlessin i debatessin sobre temes que ens preocupen a tots. I engrescadora perquè jo personalment tenia ganes de sentir idees, debatre, reflexionar en un ambient d’igualtat i de foment de les idees.

Però, personal i subjectivament parlant, m’he trobat amb un intent fallit d’una idea brillant. A les trobades que he anat (per no dir participat) no he trobat pràcticament debat, he trobat a una taula plena de gom a gom amb ganes de parlar durant molt de temps. Taules de fins a 8 persones on cada una parlava (“intentant ser breu” segons les seves paraules) durant 15 o 20 minuts. Per tant, ens trobem amb una trobada que comenta tard, que la taula es fa eterna (dues hores de trobada) perquè hi ha 6, 7 ó 8 persones que parlen tipus “lliçó magistral” , i que al arribar al torn del suposat debat, la gent esta cansada, no hi ha temps (perquè tanquen el local) i , el mes greu, no hi han ganes de fomentar-ho.

La situació no es de debat i no es d’acció tampoc , com la idea primogènita volia donar a conèixer. On està el debat?, si s’entén debat com a intercanvi d’idees. Si només es va a escoltar a la taula, li podríem dir d’un altre manera; conferencia, exposició,... I on està l’acció?, si només es va a escoltar a més en un to molt polític sense que hi hagués propostes concretes ni “mullades” específiques. En aquest últim sentit, al no existir pràcticament debat, tampoc havia possibilitat de passar de les paraules generals. La riquesa del debat estiba en la necessitat de concretar el que l’altre pensa de “una Catalunya oberta” ó de “una oportunitat davant la crisis” o de “una reformulació de la economia” o de...

Jo no tinc la veritat, i el meu pensament progressa en el confrontament amb els altres. Confrontament que no vol dir lluita sinó en la exposició, formulació i reflexió activa de les idees i pensaments des de un punt d’interrelació i intercanvi real. Per sentir exposicions mes o menys encertades des de el meu punt de vista pot ser tinc altres espais o els mateixos amb un altre perspectiva.

I no dic que s’hagi de reformular l’espai, sinó que es molt probable que jo l’entès malament. He entès que era un lloc on es debatria, s’escoltaria a qualsevol persona des del respecte i la pluralitat situacionals (tant al parlamentari con al parat, pasant pel professional i el botiguer). Pensava que seria un lloc on el polític participaria com un més. No pensava que seria un lloc on no es donaria torn de paraula (10 minuts i ràpid perquè tanquen no es torn de res) i escoltaria una taula plena a vessar amb ganes de parlar i sortir ràpidament. I on davant de certes crítiques s’han posat els ulls com a plats sense capacitat ni voluntat d’entrar en la discussió civilitzada.

En el fons tot això es el que es critica del denominat “establishment polític”. Les seves ganes de fer discurs, no li deixen escoltar el so del ciutadà fins que aquest esclata. La llunyania política que sent el ciutadà no es resol amb xerrades mestres per part del polític ni amb defenses numantines de la seva posició. El ciutadà (dintre del qual m’incloc i es deuria incloure el polític) vol que se l’escolti , poder participar, poder exposar els seus neguits i esperances. El ciutadà no vol que els “de dalt” els resolguin la vida, no vol que facin de pare o mare protector o protectora, vol sentir-se escoltat. El neguit i la esperança compartida es un motiu de tranquil•litat i d’optimisme pel futur.

Havent estat algun cop delegat i/o representant de organitzacions petites i grups d’alumnes, el afalagament que més m’ha agradat sempre es:” no espero que em resolguis el problemes, perquè es complicat. El que agraeixo es que, al menys, ens puguis escoltar. Això ens tranquil•litza”. I des de la taula, des de la tarima, no se sent com baixa l’aigua per les pedres. No s’és part de l’aigua.

El sentiment de que la persona dedicada a la política no escolta es massa generalitzat perquè no es prengui en compte. Però aquest sentiment en comptes d’apaivagar-se, s’agreuja per la falta d’escolta del polític i per la falta de, justament, àmbits de debat. La llunyania sentida i compartida (tant per part del ciudatà com del polític) no es fa en les taules sinó en les butaques.

Repeteixo que aquesta es la visió totalment subjectiva de la “Convenció per futur”, dels moments en que he participat i dels moments en que m’he volgut apropar. He de dir que la idea la segueixo considerant bona, molt bona, excel•lent. El que potser no he sabut percebre es ni el debat ni l’acció ni la forma en la qual tot es plantejava. No la he percebut, ni la he entès, ni la acabo de compartir.

I encara que pensi que potser es una de les mesures més progressistes i obertes que un partit polític ha tingut des de fa molts anys (per no dir sempre), crec que s’ha quedat a les portes de una gran iniciativa.

Per tant, no vull acabar sense deixar d’animar-vos a que traspasseu aquesta porta de la iniciativa. A que baixeu de la tarima, a que escolteu l’aigua i a debatre sense pors sense que us pugueu equivocar. Heu encertat la porta, ara no només faltaria obrir-la, sinó traspassar-la. Ànims!.