El futur del món del treball

Bona tarda a tothom,

Bé, per parlar de la Catalunya del treball i del seu futur, m’agradaria centrar-me en tres aspectes:

Repassar breument els canvis econòmics, productius, socials i culturals que s’han succeït des de la dècada dels 70.

Veure les principals característiques del mercat de treball en l’actualitat, i la situació en què es troben els diferents col·lectius de treballadors i treballadores, avui dia.

I referir-me als principals problemes a abordar per a millorar l’actual situació en un futur, i concretament, en el cas de les dones treballadores i dels joves.

Començant pels canvis, s’han produït des de fa unes dècades un seguit de transformacions que han afectat els diferents aspectes constituents de la nostra societat.

Per una banda, hem passat d’un model de producció i d’organització del treball característic del període industrial, en sèrie o en cadena, a un model post-fordista, més flexible i global, que ha comportat canvis molt notables sobretot en les condicions de treball.

D’altra banda, s’ha produït un extraordinari avenç de les tecnologies de la informació i de la comunicació, que han afavorit el desenvolupament de l’anomenada economia del coneixement, així com nous patrons de comunicació interpersonals mundials i en temps real, que també han afectat les transaccions econòmiques i comercials a nivell planetari.

Igualment, els canvis demogràfics derivats de la disminució de la natalitat en els països més avançats han conduït a una envelliment de la població, que s’ha sumat a altres transformacions d’estructura social i familiar, bàsicament propiciades per l’accés de la dona al mercat de treball.

També, en l’actualitat, i ja des de fa sobretot una dècada en el cas de Catalunya, aquests canvis s’han vist intensificats pel creixement dels fluxos migratoris, que han plantejat noves necessitats i han evidenciat uns altres problemes.

També s’han produït canvis culturals i de valors, de manera que ha estat molt important la tendència a la individualització de les relacions socials, per la qual s’han debilitat els vincles de socialització tradicionals que mantenien les persones de les societats industrials –amb la família, el treball...-, i fins i tot amb els seus referents identitaris.

I ja més recentment, el mercat de treball s’ha segmentat. Les diferències entre tipus de treballadors, entre modalitats de contractes i entre nivells de remuneració s’han accentuat, i ha aparegut també un nou tipus de pobresa relacionada amb formes de treball indignes o amb l’atur.

El conjunt d’aquests canvis han afectat el món del treball, tal com l’entenem avui, i han exigit més al conjunt de treballadores i treballadors, en múltiples àmbits.

Per una banda, en aquest món altament competitiu com el de la globalització dels nostres dies, les empreses exigeixen cada vegada més flexibilitat per adaptar-se a les condicions del mercat.

Així, per exemple, una empresa que avui es dedica a un sector determinat, si passa per una crisi i considera viable reorientar la seva producció cap a un sector amb més perspectives d’èxit a mig o llarg termini, necessitarà aleshores flexibilitat per a poder fer-ho i adaptar-se amb rapidesa. I això vol dir, bàsicament, flexibilitat de contractació i també d’acomiadament dels recursos humans.

I en aquest context, la necessitat generalitzada de flexibilitat ha acabat marcant el perfil de treballadors i treballadores demandats pel mercat: aquelles persones capaces d’adaptar-se als constants canvis, que són normalment les que disposen de majors nivells de qualificació, i de la màxima disponibilitat –tant horària com geogràfica...-.

De fet, es diu que a la Unió Europea, l'any 2010, un 50% dels treballs de nova creació requeriran una alta qualificació, domini de llengües estrangeres, etc., mentre que només un 15% podran ser ocupades per persones teòricament poc qualificades. Ara bé, a Catalunya, i segons les dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya, tan sols un 13% dels catalans tenen estudis de tercer grau, davant de l’11% que té estudis de batxillerat o del més de 50% que acredita només estudis de primària.

I és aquesta situació de formació deficitària la que planteja un dels principals reptes del mercat de treball espanyol i català, avui dia: la necessitat de millora de la formació inicial, i de foment de la formació contínua.

En termes generals, són dues les competències principals a destacar en l’àmbit econòmic i laboral dels nostres dies:

En primer lloc, les llengües estrangeres, essencials per a treballar en mercats globals i comunicar-se amb els agents internacionals.

I, en segon lloc, les noves tecnologies de la informació i de la comunicació, com Internet, claus per a fer funcionar l’economia del coneixement i per a millorar l’eficiència i les potencialitats d’una empresa o organització, en particular.

Però el domini de cap de les dues no és encara majoritari dins la nostra societat –tant per les desigualtats d’accés a la formació en llengua estrangera, com per la limitació de l’accés a les noves tecnologies, econòmicament, tècnicament o socialment-.

Però com he dit, les actuals exigències de formació no només es limiten a la formació inicial, sinó que bàsicament s’enfoquen a l’aprenentatge permanent, amb l’objectiu de:

fer possible l’actualització constant de les habilitats del treballador,

reduir el risc d’obsolescència, i

permetre el manteniment d’un bon nivell d’activitat i de productivitat al llarg de tota la vida, no necessàriament en el mateix lloc de treball.

Aquesta formació contínua tracta, per tant, de maximitzar el potencial d’un treballador o treballadora, i la seva capacitat d’adaptació al canvi, tant a dins com a fora de l’empresa.

A Catalunya, però, en aquests moments, menys d’un 10% de la població segueix algun tipus de curs de formació permanent, i això reflecteix l’escassa importància peque té pel conjunt de la població treballadora, que obeeix a factors com són:

la dificultat de conciliar el treball amb la formació –a la qual cosa se suma la vida familiar que, en general, representa un problema afegit per les dones, en la majoria dels casos-;

la poca voluntat empresarial de promoure la formació davant la manca de consciència de la seva importància en termes mateixos de competitivitat, especialment en alguns sectors;

i la dificultat per assumir els costos que es deriven d’aquesta formació, en el cas de les PIMEs, bàsicament.

De tota manera, si aquestes exigències formatives ja suposen un repte pel conjunt dels treballadors, en general, es converteixen en greus limitacions pels treballadors d’edat avançada. I és que, en general, aquestes persones tenen grans dificultats a l’hora d’adaptar-se als canvis.

És a dir, dificultats de trobar una nova feina en cas de quedar a l’atur (especialment després de fer carrera en una mateixa organització...), d’aprendre llengües estrangeres (sobretot si no en coneixen cap altra) i d’aplicar les noves tecnologies i canviar hàbits de funcionament en el treball, per mencionar alguns exemples.

També tenen unes dificultats especials les dones, bàsicament per les dificultats de fer compatibles les tres esferes de la vida: el treball, la família i els estudis.

Això fa, per tant, que millorin qualificacions sobretot les dones joves –que en general no tenen càrregues familiars a assumir-, o bé aquelles que no troben feina –i que decideixen invertir en formació per superar aquesta situació-.

Entraré ja en la situació de diferents col·lectius de treballadors especialment vulnerables: les dones, els joves i els treballadors temporals o immigrants.

Pel que fa a les dones treballadores, aquestes segueixen tenint, en general, unes condicions laborals per sota de la dels homes.
Menor taxa d’ocupació i major taxa d’atur,

un salari un 15% més baix de mitjana,

una concentració en aquells sectors amb una major contractació temporal i parcial, i

una certa segregació vertical, ja que encara tenim dificultats per accedir als llocs de més responsabilitat o de més prestigi en l’escala laboral -i estem poc representades en aquests nivells-.

En canvi, tot i que continua havent-hi sectors bàsicament masculinitzats com el tecnològic, amb els anys s’ha tendit a reduir la segregació horitzontal, i les dones han accedit majoritàriament a llocs de treball en els diferents àmbits del mercat.

Ara bé, el mercat de treball és una esfera on es reprodueixen els patrons de gènere de manera evident. Per exemple, el fet que les dones tendeixin a guanyar menys que les seves parelles, fa que en cas de dificultats de conciliació de la vida familiar i laboral, normalment siguin elles, les dones, les que sacrifiquin la seva professió a favor dels homes i es quedin a casa assumint les tasques domèstiques.

Mentrestant, les seves parelles mantenen la professió, i fins i tot veuen augmentada la seva disponibilitat per treballar i assumir responsabilitats en l’àmbit productiu, cosa que els és favorable a l’hora d’ascendir. En canvi, la dona, limitada en general per les responsabilitats familiars, o no treballa o no pot oferir la disponibilitat completa que demanden les empreses, perdent oportunitats en aquest sentit, que la porten a conformar-se amb llocs menys interessants professionalment i on el salari és evidentment, més baix. Però més endavant tornaré sobre aquesta qüestió.

En el cas dels joves, destacaria diferents elements. En primer lloc, més del 45% dels treballadors espanyols de menys de 29 anys tenen un contracte de treball temporal –que representa el doble que la mitjana europea-, i la taxa d’atur juvenil és de les més elevades del conjunt de la població, amb tendència a incrementar, particularment entre les dones joves. Tanmateix, això passa en un context paradoxal. És a dir:

la situació laboral juvenil no s’ha beneficiat de la conjuntura de creació de nous llocs de treball dels darrers anys;

es produeix en un context demogràfic on els joves representen només un 18.5% de la població activa a Europa, la qual cosa hauria de millorar les oportunitats laborals pels que estan presents en el mercat, cosa que no passa; i

es produeix amb un nivell educatiu més alt del que es registrava a principis d’aquesta dècada, si bé és cert que els nivells de qualificació són encara insuficients i negatius en alguns àmbits, con el de l’abandonament escolar prematur i del fracàs escolar, que assoleixen taxes de l’ordre del 30%.

Així, malgrat tot, i seguint amb la paradoxa, potser amb la millor preparació que hem tingut mai, seguim patint les condicions laborals més precàries del mercat, rebent retribucions per sota del nivell de qualificació, i vivint en una indeterminació que necessariament afecta i endarrereix la nostra transició a la vida adulta, tal com l’entenem.

Segurament aquest sigui un altre debat, però crec que és precisament aquesta situació laboral tan insegura i problemàtica la que condueix molts joves a l’apatia i a l’abstencionisme –no només electoral, sinó en la vida associativa en general-, o a oposar-se per norma sense proposar alternatives, que per a ells no són creïbles.

Evidentment, també pateix unes condicions precàries la població immigrant treballant al país, on trobem llicenciats universitaris treballant en nínxols de treball no qualificat o de baixa remuneració, en situació de subocupació.

Totes aquestes reflexions em porten a abordar els principals focus per millorar la situació en un futur.

Per una banda, la formació. En un mercat i model econòmic amb una tendència creixent a la flexibilitat, la capacitació i els beneficis que aquesta comporta pel conjunt dels treballadors és fonamental.

En primer lloc, millora les seves competències i incrementa la seva seguretat personal,

augmenta les possibilitats d’inserció laboral en cas d’atur, i

prepara les persones per a saber adaptar-se a una nova feina o responsabilitat.

Però també suposa un guany de capital social fonamental, i

una inversió social que permet al treballador tenir accés a unes oportunitats diferenciades.

Ara bé, en la mesura que millorar la formació suposa un benefici per la societat, en general, crec que és important no confondre l’educació i la formació amb un bé adquirit per a competir en el mercat productiu, sinó que hem de tenir clar que és un dret subjectiu de tothom.
I per això, l’educació ha de continuar essent una prioritat pel govern, que és qui té la responsabilitat social de construir i mantenir mecanismes democràtics i justos d’accés a la formació, que igualin les oportunitats formatives dels diferents col·lectius –tant a través de la millora de l’accés com incentivant la continuació dels estudis dels grups més vulnerables fins a la postobligatòria-.
I és que, en un context en què el mercat no és capaç de generar oportunitats per a tothom,
la formació no pot ser la defensa principal per afrontar la desprotecció d’un mercat laboral incert,
ni l’ocupabilitat s’ha de convertir en l’únic salvavides davant de l’enorme oceà que representa el mercat.

Si ho féssim, aleshores estaríem reduint la solidaritat social i mercantilitzant el règim de benestar, vinculant-lo al mercat laboral.

És per això que, contràriament, l’Estat ha de continuar proveint el suport i la protecció necessària als treballadors davant el mercat, per evitar situacions d’exclusió que reverteixin en contra del propi sistema, en termes d’ineficiència.

Reprenc ara la qüestió de la flexibilitat. Aquesta tendència, que segons els teòrics de la flexiguretat no s’ha d’assimilar amb la desregulació, crec que pot representar també una oportunitat pels treballadors i treballadores. És a dir, si assegurem que va efectivament acompanyada d’un manteniment de la seguretat de les rendes i del treball dels treballadors, aleshores la flexibilitat pot representar una oportunitat.

Una oportunitat no només per facilitar a l’empresa la contractació -o l’acomiadament- de personal, sinó per millorar els horaris de treball de cara a establir uns nous usos del temps que ens ajudin a la conciliació de la vida familiar i laboral. I aquí m’agradaria recuperar el tema de les dones.

Crec que no hi haurà una conciliació laboral, formativa i familiar real fins que no s’estableixin uns usos del temps pensats en aquests termes. És a dir, mentre les jornades laborals s’allarguin fins les hores que ho fan, i les pauses del migdia durin el que duren, difícilment les dones podran accedir als càrrecs de responsabilitats... En canvi, les jornades intensives podrien facilitar els horaris de les persones, i fins i tot podrien fer créixer la productivitat i la motivació dels treballadors. Igualment, es podria pensar en la possibilitat de desplaçar el lloc de treball a casa, sempre i quan fos possible, sense que això fos en detriment de la suspensió dels drets laborals vinculats al propi lloc de treball...

D’altra banda, i buscant l’exemple de països socialment avançats com els escandinaus, trobem que a majors taxes d’ocupació femenina, major taxa de fecunditat. Però aquesta relació no és directa, sinó que passa per uns serveis públics que permeten efectivament treballar i mantenir una família, cosa que aquí es fa, en general, en detriment de la salut de les dones.

Per tant, mentre els serveis d’educació preescolar de 0-2 anys no tinguin una cobertura suficient, i no es desenvolupin els serveis d’assistència a les persones grans i dependents necessaris -en funció de la demanda existent-, continuarem tenint difícil contribuir plenament al creixement econòmic i al desenvolupament del país.

A més a més, en aquesta esfera m’agradaria afegir alguna cosa. Amb la Llei d’Igualtat s’ha avançat, i molt, però encara estem per darrera del que hauríem d’estar.

Crec que és important ser conscients que les ajudes que es pensen per les dones no ens han de fer les coses més difícils. Vull dir, que no ens han de perpetuar en l’eterna situació de “cuidadores”. Evidentment és necessari -i moltes dones han vist millorada la seva situació-, donar possibilitats de temps parcial i temporal per qui ho desitgi; però no pot ser que la gran majoria de treballadors que s’acullin a ajudes conciliatòries siguem nosaltres, les dones.

Mentre això passi, molt poc haurem avançat. Per tant, cal fomentar la consciència de responsabilitats domèstiques compartides i, sobretot, de nous usos del temps per a tothom. Perquè la societat no es pot permetre renunciar a la intel·ligència col·lectiva que les dones representen.

Vaig acabant. Com sabeu, estem iniciant un context de desacceleració econòmica que, probablement, accentuarà les deficiències actuals en dos àmbits: la formació i les condicions laborals.

En aquests contextos, la importància i el nivell de l’educació tendeix a augmentar, perquè davant la manca d’incentius per accedir al mercat laboral, el cost d’oportunitat d’estudiar es redueix.

Ara bé, les condicions laborals empitjoren, i els més qualificats acaben desplaçant els menys formats del mercat de treball.

Per tant, tot i la importància de seguir fomentant la formació i millorant l’accés al treball, cal continuar reforçant els instruments de seguretat laboral i de protecció social dirigits especialment a aquells col·lectius amb més problemes d’integració social.

En definitiva, i si parlem de futur, hem de trobar noves formes de regulació social que s’adaptin al nou context que he descrit en termes de seguretat, i que permetin el manteniment dels drets socioeconòmics, culturals i polítics aconseguits després de molts anys. I també, aprofitar les oportunitats positives que la flexibilitat i la nova situació ofereix, especialment per les dones.

Moltes gràcies.