Sobre el futur de Catalunya com a nació en un món globalitzat

1. Catalunya es diu que és una nació, al meu parer una nació permanentment incompleta i dubitativa en les èpoques contemporània i moderna. I penso que -per a la socialdemocràcia, sempre cautelosa respecte l’integració dels conceptes nacionals al seu pensament- els matisos sobre la nacionalitat són més importants que per als conservadors: efectivament, una afirmació voluntarista o simplista de la condició nacional, una simple assumpció plana de la premisa “nacional” al discurs progressista, ràpidament desplaça i amaga, per la seva enorma potència i polivalència, qualsevol altra premisa o propòsit de l’acció política esquerrana. Al cas dels catalans, amb més incidència, per la tradició històrica d’un esquerranisme catalanista.

2. Per fatigós que resulti, se m’imposa una dissecció elemental de què entenc per nació, un concepte fet de molts estrats tangibles i molts estrats simbòlics.

Veig primer la nació més tangible, que és la nació lingüística, feta d’idioma i dels conjunt de sobre-entesos i de gestos i comunicacions automàtics que condueixen la relació fàcil entre la gent. Hi veig associada la nació moral, molt associada a aquells sobre-entesos lingüístics i automàtics, que transmet i fa prevaldre nocions morals com l’esforç, el respecte, el fer-se valdre, l’estalvi, el pacte… en general universals però que es perceben com a propis. Observo tot seguit la nació política, un espai públic on es projecten els interessos i les discussions d’una manera i amb un àmbit que es perceben com a propis -a causa de l’homogeneïtat lingüística i la moral- malgrat substanciar-s’hi qüestions de fet universals. I veig finalment la nació estatal, que estableix el monopoli de la força armada, la repressió dels comportaments anti-socials, l’arbitratge oficial i reglat, l’educació homogènia, el simbolisme de la pertanyença, el ritual de l’emoció de pertanyença, la delimitació de frontera, l’explicitació permanent de la diferència i alhora equivalència; en definitiva, l’estructuració i comunicació d’un poder públic que recomforta.

3. La nació pertany al tipus de creacions de la cultura humana que s’esdevenen de manera natural, natural per ampliació de la tribu. I en gran manera, no completament, es contraposa a les creacions culturals derivades del racionalisme, de l’il.lustració i del socialisme, que troben en la recerca sobre les constants dels individus i de les societats humanes la llavor objectiva per a millorar-los. Quan Thatcher a mitjan ’80s es descara (“La societat no existeix, és un invent dels socialistes; allò real són els individus, les famílies, la nació i la bandera”) està promulgant una revisió: el capitalisme i la riquesa de les comunitats ha d’apel.lar a allò primigeni i natural de la seva estructuració i rebutjar les pugnes, els pactes i les concertacions inspirats en un projecte de construcció de societats pactades més enllà dels poders naturals. De fet, té raó, però aquesta veritat descarada encara ens sorprèn per l’abandonament del liberalisme polític i de la tradició europea del progrés social.

4. L’esquerra té avui arreu del món una qüestió molt relacionada amb el marc nacional. D’una part, ha basat sempre la doctrina principal en l’equivalència dels èssers humans i en evidenciar l’existència d’interessos transnacionals dels treballadors. Paradoxalment, però, ha pogut assolir els seus èxits pràctics gràcies a la cotilla que els estats nació, proteccionistes per definició, han imposat al capital i a l’excés de ma d’obra, obligant a una concertació interna. I en canvi avui el capital transgredeix àmpliament el marc de la nació estat i fa el xantatge sistemàtic als treballadors des d’un estrat anònim, un plasma no identificable i poc susceptible de ser fisicament atacat per revolucions o revoltes clàssiques. I la dreta que l’acompanya conserva força sencera la capacitat d’apel.lació a la nació, la diferència, el xovinisme, perquè -com a pulsions naturals que són- resulten permanents a les comunitats humanes.

5. És així doncs que vivim amb por. El poder col.lectiu que pensàvem fort, confiat a una estructura d’estat nació, és feble. Això comforta el capital, descoratja els treballadors. Una petita digressió: crec que allò que es viu i es diu del desprestigi de la política dels darrers 20 anys no es resultat de mala praxis política, és la deslegitimació de l’activitat política en constatar la seva minva de poder. Al context actual prenen força de nou els poders d’origen diguem-ne natural: el militar basat en la por a morir o patir; el religiós basat en el vertígen de la desaparició; l’econòmic, basat en la por a l’indigència i el patiment. I perd força el poder polític, basat en l’imaginació i la suggestió de millorar la vida col.lectiva. I perd força la democràcia, que afirma la primacia del poder polític sobre els altres perquè és l’únic conquerible i administrable pel conjunt dels individus.

6. Una nació parcial i incompleta que es diu Catalunya navega en aquest context. Conté parcialment molts ingredients de la nació, només en part l’homogeneïtat lingüística i les complicitats automàtiques; ja ben poc la nacionalitat moral, erosionada per potents missatges a l’espai públic televisiu; significativament conté força intacte la nació política, una mena de consens col.lectiu sobre els interessos compartits; quasi gens la nació estat, per la feblesa i poca credibilitat del poder real per a resoldre autònomament, al costat de poders percebuts com a reals-reals, més l’estat espanyol, menys la unió europea. La condició nacional de la pròpia comunitat i de les seves estructures polítiques les alimenta però depèn de percebre’n el poder. Crec per tant que, necessàriament, aquesta condició nacional, sempre vista com a feble i/o artificiosa, encara minvarà més. I pel que fa als substrats automàtics, lingüistics i morals, perdran la funcionalitat, ja l’estan perdent a gran velocitat i quedaran durant alguna generació com a trets característics de minories que hauran perdut llur hegemonia.

7. Crec que la socialdemocràcia catalana, relativament hegemònica fins al moment, ha de plantejar-se necessàriament, com les altres socialdemocràcies, que l’espai públic ja actual i el del futur és l’espai audiovisual. Ja no la plaça, ni la sala de l’ajuntament, ni l’hemicicle parlamentari, ni el diari escrit. L’àmbit públic rel.levant és el conjunt dels sistemes de difusió i per tant ha de ser també l’ambit polític principal. A la variabilitat de les diverses plataformes audiovisuals li correspòn una varietat de pàtries a la carta. I convé que la majoria de la població pugui relacionar-se amb plataformes públiques potents de comunicació i transmissió, unica manera de seguir afirmant la primacia del poder polític democràtic sobre la dissolució consumista.

Hi ha una base bona i pròpia, no la única, que és la Corporació Catalana, creada amb intencions de vertebració nacional. I hi ha un cert grau d’interès en la promoció de l’indústria audiovisual i de l’intercomunicació per internet. A aquests àmbits cal ubicar el discurs polític i a aquests àmbits cal treballar per la primacia de les idees democràtiques i per l’hegemonia de la construcció política sobre la desestructuració social que el periodisme compulsiu i el capitalisme del consum imposen. De la viabilitat d’aquests esforços de control i de creativitat en dependrà l’existència futura d’alguna part de la condició nacional de la comunitat i que aquesta condició nacional pugui ser compartida i no residual i ajudi a la construcció d’una societat millor.