« Manuel Gómez Acosta: El Catalanismo social | Inici | Núria Esponellà: El futur de Catalunya com a nació en un món globalitzat »
Jordi Nofre: Una reflexió entorn a les polítiques públiques en matèria de cultura i joventut a Barcelona i Catalunya
Publicat per convencio | 8 Gener, 2008
Imprimir
Una de les problemàtiques actuals relacionades amb l’oci nocturn dels joves no només de Barcelona sinó també de l’Àrea Metropolitana és la mobilitat i la garantia del que podríem anomenar “dret a la ciutat nocturna”. Però més enllà d’aquesta problemàtica, n’existeixen d’altres no tan evidents les quals solen ser invisibles a primer cop d’ull, tot i que no pas per això deixen de ser tan o més importants que la pròpia mobilitat.
A partir del treball de camp dut a terme amb motiu de la meva tesi doctoral sobre l’oci nocturn de Barcelona i els seus suburbis , he pogut constatar una clara segregació social i espacial de la “nit” de Barcelona i de la seva Àrea Metropolitana. En aquest sentit, l’oferta d’oci nocturn s’estructura, doncs, en espais de distinció social però també en espais d’exclusió social. D’una banda, els respectius centres històrics de les ciutats i viles metropolitanes ofereixen una nit destinada a una clientela amb un elevat capital social, cultural i econòmic. El català hi és present de manera significativa en l’establiment i la reproduccio de relacions socials i, en aquests mateixos centres històrics, l’oci nocturn actua com un agent més en la recuperació de la identificació entre catalanitat, tradicionalitat i centre històric, alhora que està esdeveniment gradualment un element gentrificador de primer ordre.
D’altra banda, alguns polígons industrials localitzats en àrees suburbials i periurbanes de Barcelona contenen una oferta d’oci nocturn absolutament diferenciada del de la ciutat central. Es tracta d’una “nit” orientada bàsicament cap a les classes treballadores joves dels suburbis de Barcelona i la seva Àrea Metropolitana i que utilitzen de manera hegemònica el castellà en l’establiment i la reproducció de les relacions socials. En aquest sentit, als polígons industrials com el propi polígon de Can Famades a Cornellà de Llobregat, el Pla de Sant Feliu de Llobregat, el polígon de Can Ribó a Badalona, alguns punts concrets de la Zona Hermètica de Sabadell o del Pla d’en Boet de Mataró, per exemple, s’hi ofereix una “nit” alcoholitzada, sexualitzada i carregada, tot i que implícitament, de forta simbologia nacionalista espanyola. Precisament, aquest tipus de simbologia és present en l’oferta musical dels locals (recuperant alguns èxits del nacionalflamenquisme dels anys 50s, 60s i 70s del segle passat), en l’estètica de l’individu (la imatge del brau de la marca Lois resulta ser la més eloqüent) i en l’ús de la llengua castellana. Fins i tot, en algunes d’aquestes àrees solen ser freqents episodis de violència urbana, com per exemple al polígon de Can Famades de Cornellà de Llobregat.
Així doncs, l’acte de consumir oci nocturn en aquestes àrees suburbials i periurbanes cal emmarcar-lo dins un consum cultural diferenciat per part de joves de classe treballadora que viuen als suburbis de Barcelona i de la seva Àrea Metropolitana i de la resta de ciutats catalanes com a reivindicació d’un estil de vida diferent a aquell (re)produït per les noves classes mitjanes de la ciutat central, d’una reivindicació d’una certa “alteritat” (identitat) suburbana; en definitiva, d’una contestació al discurs político-cultural hegemònic catalanista i conservador de l’últim quart de segle. Arribats a aquest punt, cal preguntar-se, doncs, per què aquesta oferta d’oci nocturn alocoholitzada, sexualitzada i carregada de forta simbologia nacionalista espanyola presenta una potència notable especialment als suburbis de Barcelona i en el conjunt del sistema metropolità barceloní d’oci nocturn. Fins i tot, caldria preguntar-se alhora sobre els motius que mouen a una gran part de la classe treballadora jove que viu als suburbis de Barcelona, de l’Àrea Metropolitana i de la resta de ciutats catalanes a demandar simbologia nacionalista espanyola en l’oci nocturn, fonamentalment expressada aquesta voluntat a través de l’estètica, la música i l’us de la llengua castellana, tal i com s’ha apuntat anteriorment.
Una primera resposta la qual permetria establir un marc de discussió i diàleg seria la derivada d’una deconstrucció de les propostes contingudes a la planificació estratègica i les polítiques públiques en matéria no només d’oci nocturn sinó també en matèria cultural i de joventut. Així doncs, com a primera deconstrucció a realitzar, es proposa considerar les propostes en el marc de la planificació estratègica per tal de construir un model d’oci nocturn alternatiu. En aquest sentit, el 1998 sorgeix el programa Barcelona Bonanit. En el document, a la seva primera plana, s’afirma que…
“Estudiar, fer esport, visitar museus i exposicions, realitzar activitats socioculturals, passsejar-se amb bicicleta, participar en un grup d’intercanvi d’idiomes… Són un dels exemples d’activitats que amplien l’oferta cultural. En definitiva, volem donar normalitat a la nit jove”(Barcelona Bonanit, 1998:1).
Conté aquest text un desig de “normalitat”, d’“homogeneitat”? En tot cas, ¿què significa “normalitat”? És “anormal” anar bars, pubs i discoteques? Segons l’Enquesta de Joventut de Barcelona de l’any 2002 les activitats citades són les que es corresponen amb aquelles activitats de lleure que realitzen preferentment els joves de 15 a 29 anys residents als districtes benestants de la capital catalana (Sarrià-Sant Gervasi i Gràcia). Sembla, doncs, com si volgués etiquetar-se com “anormal” aquella opció d’oci nocturn que practiquen amb més freqüència els joves de classe treballadora jove dels suburbis de Barcelona segons la pròpia Enquesta de Joventut. Caldria, doncs, plantejar-se el per què existeix un cert desig d’homogeneització de les pràctiques socials dels joves relacionades amb l’oci nocturn per part de l’Administració Pública.
Malgrat tot, no es tracta de cap desig nou per part de l’Administració Pública. El 1985, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya publica “La Dinamització Cultural a les Àrees Urbanes de Nova Creació”. En aquest document, Pere Baltà, referint-se a les Unidades Vecinales de Absorción, afirmava que…
“Els excursionistes haurien de procurar establir seccions als centres socials d’aquests barris. Les corals, els grups de teatre, els esplais juvenils, els clubs esportius… És una tasca comuna a portar a terme amb generositat, paciència i fortalesa davant del fracàs per tornar-ho a provar immediatament” (Baltà, P. 1985:39).
¿Per què aleshores no foren considerades vàlides les “peñas taurinas”, les “peñas flamencas”, les “sociedades pajariles”, etc. com a espais de relacions socials els quals articulaven l’espai social d’aquelles àrees suburbials d’aleshores? ¿Per què més endavant, i en la mateixa publicació, Vicenç Villatoro proposa que aquestes “peñas” i “sociedades” siguin substituïdes per casals de joventut? Tot plegat sembla indicar que ja llavors es tornava a recuperar l’esperit noucentista de “col·lonització cultural”, d’importació del model cultural de la ciutat central cap a a les àrees suburbials per (re)catalanitzar les classes treballadores.
Aquest model erroni encara avui dia perdura en la planificació estratègica en matèria cultural i de joventut. En aquet sentit, un cop d’ull al Pla de Cultura de L’Hospitalet de Llobregat, al Pla Director de Joventut 2006-2010 redactat per l’Ajuntament de Barcelona i al Pla Estrategic de Cultura de Barcelona “Nous accents 2006” permet entreveure que les propostes contingudes van orientades de manera exclusiva a satisfer les demandes dels dos grups socials de joves centrals a nivell metropolità, aquells pertanyents a la nova classe bohèmia cosmpolita (Lloyd, 2000) i la nova classe mitjana urbana (Greenberg, 2000). ¿Es pot parlar, doncs, de la (re)producció d’una fractura sociocultural entre els joves des de l’àmbit de la planificació estratègica en matèria cultural i de joventut? Una aproximació a l’escenca musical catalana contemporània pot servir per elaborar unes primeres hipòtesis de treball. En aquest sentit, un primer intent de respondre a la pregunta plantejada permet elaborar una altra pregunta: ¿per què amplis sectors socials dels suburbis de Barcelona presenten un consum de productes culturals, i musicals més concretament, absolutament diferenciats -a voltes polititzat- respecte certs estrats socials que viuen en àrees urbanes barcelonines i catalanes amb major renda per càpita de mitjana?
Durant els últims deu anys, el rock català s’ha anat desplaçant cap a la perifèria musical per motius de progressiva obsolescència. En canvi, l’inidie pop, que a finals dels noranta se situava en els marges de l’escena musical urbana de Barcelona, progressivament ha anat guanyant centralitat (Nofre, 2007c). En el número 138 del mes d’abril de 2007, la revista Enderrock anunciava un nou mainstream de música cantada en català: “(…) si fa uns anys proclamàvem des d’aquest mateixa editorial que el rock català dels norant havia mort, ara saludem el poder del nou pop català del segle XXI”. Una deconstrucció detinguda de les informacions d’aquest número especial de la revista Enderrock dedicada al nou pop català permet observar com el sorgiment de noves centralitats en gèneres musicals ha fet eclosionar dos fenòmens: d’una banda, la dualitat centre-perifèria en l’àmbit de la música ja no té una clara referència espacial; i, en canvi, aquesta dualitat s’ha micropolititzat fins al punt de poder parlar d’un cert tipus de música podent-se referir a un cert tipus de grup social amb un determinat nivell i estil de vida i amb una ideologia més o menys definida.
Una acurada deconstruccio de les fotografies promocionals del grups Mazoni, Mishima, Sanpedro o Le Petit Ramon contingudes en aquest número de la revista Enderrock permet afirmar que, efectivament, existeixen uns principis estètics comuns entre els membres d’aquests grups de música pop: bàsicament es tracta d’aquells criteris que estableix Lloyd (2000) per a definir a nova classe bohèmia cosmopolita, global. De fet, tres dels components de Sanpedro viuen a un àtic a la zona alta de Barcelona i freqüenten el bar Vinilo, situat al barri bohemi de Gràcia, juntament amb components de Madee o Mishima. Fins i tot, el grup hospitalenc Sol Lagarto ha abandonat el municipi suburbial per traslladar-se a Gràcia, conformant, juntament amb Mazoni, Le Petit Ramon, Anita Miltoff, Insipira o Mudah tot un lobby pop instal·lat a l’antiga vila del pla de Barcelona. De fet, l’oci nocturn és l’àmbit on més es visibilitza aquesta nova caracterització del barri com a bressol del pop català (Nofre, 2007c). L’Heliogàbal, el propi bar Vinilo o el bar Bonobo, propietat del cantant de Sol Lagarto segons la revista Enderrock, s’afegeixen a la localització en el barri de productores discogràfiques vinculades al pop català com Disc Medi, BankRobber o Cydonia.
El nou pop català, doncs, ha establert el seu espai de (re)producció artística en l’àmbit quotidià de la nova classe bohèmia cosmopolita de Barcelona. És per això que grups com Mishima reivindiquen el fer un “pop quotidià”, tot i que descriuen una quotidianietat diferent a la dels suburbis de Barcelona. Fins i tot, les seves produccions musicals destil·len un flaire noucentista absolutament allunyat dels referents culturals dels joves de classe treballadora de Barcelona i la seva àrea metropolitana. Presentaran, en el nou disc que actualment estan preparant , dues adaptacions musicals dels poema d’Eugeni d’Ors “Hores inquietes de l’avui” i “Els ametllers” de Joan Maragall (Palà, 2007: 42). I és que, efectivament, i tal com ho reconeixen en l’entrevista concedida a la revista Enderrock, les seves cançons són referides a la ciutat de Barcelona, “i potser són cançons de classe mitjana”.
La fractura sociocultural entre els joves catalans segons la seva classe social i el seu consum cultural sembla ser, avui dia, prou evident. Així ho demostra el fet que, a tall d’exemple, el concert de comiat definitu a Lluís Llach, a la vila empordanesa de Verges, només reunis cinc-mil persones, mentre que el diumenge següent, dos dies després, s’hi apleguessin a Can Zam (Santa Coloma de Gramenet) sis-centes mil persones per gaudir d’un festival de música aflamencada. Hi van participar grups i cantautors catalans com Estopa i Antonio Orozco, els quals posseixen un volum de discos venuts molt superior a grups de pop-rock català. En canvi, les seves cançons són inexistents a les emissores de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, a les de Ràdio Associació de Catalunya, a COM Ràdio, a Ràdio Estel, etc. Per què, doncs, es margina la música cantada en castellà realitzada per ciutadans catalans?
Aquestes pràctiques de marginalització d’uns certs productes culturals i promoció d’uns altres amb simbologies polítiques associades ben diferents no haurien de ser considerades com a estratègies aïllades, discretes, desconnectades entre sí mateixes. En aquest sentit, no ha de sobtar que als plans estratègics abans esmentats es parli en termes d’”una” cultura i d’”una” ciutat, en singular. Així, i exposada una anàlisi tot i que breu de la fractura sociocultural de la joventut metropolitana barcelonina i catalana respecte un virtual triple eix nacional, polític i socioeconòmic, caldria preguntar-se si aquest exprès ús del singular fa referència a un desig d’homogeneització de la producció i consum cultural i, per tant, un desig d’una certa homogeneització social de l’espai urbà. A parer del que Pep Subirós afirmava Estratègies culturals i renovació urbana, publicat per Aula Barcelona el 1999, sembla ser que efectivament així seria:
“(…) per sort i per desgràcia, a Barcelona no existeix ni és previsible que arribi a existir en el futur un poder públic suficientment fort per imposar i desenvolupar una política cultural hegemònica” (Subirós, 1999:34).
Unes primers conclusions –absolutament obertes- que es podrien elaborar a partir de l’exposast fins ara situarien l’actual planificació estratègica en matèria cultural i de joventut en una contínua (re)producció d’una certa fractura sociocultural entre els joves de Barcelona, la seva Àrea Metropolitana i de la resta de ciutats catalanes: els que estan en sintonia amb les propostes contingudes als diversos plans estrategics estratègica i aquells que no ho estan, fenomen que té una clara base social i cultural com s’ha pogut veure fins ara. Caldria, doncs, incorporar a la planificació estratègica la complexitat social i territorial del país, generant nova informació detallada sobre les condicions de vida i les pràctiques socials de grups socials que no són centrals a escala metropolitana però que si ho són a gran escala, en certs barris, com la classe treballadora autòctona o determinats col·lectius immigrants extracomunitaris. Caldria, doncs, flexibilitzar els plans estratègics tant en la seva redacció com en la seva execució.
Une segones conclusions, també obertes, però des d’un punt de vista més teòric i fins i tot polític, resaltarien el fet que davant la creixent importància poblacional, econòmica i política dels suburbis –lideren els grans projectes de transformació urbana de la Regió Metropolitana de Barcelona i de Catalunya- la burgesia conservadora barcelonina s’ha aliat amb les classes agràries benestants enfront la creixent importància i centralitat de la perifèria de la ciutat central, especialment en matèria política, econòmica, social i cultural. Malgrat tot, les resistències socials i culturals sorgides als suburbis de Barcelona des de la darrera dècada es presenten com una resposta a la tendència totalitzadora de les noves classes mitjanes i les classes dirigents tradicionals en la seva propensió d’organitzar tot l’espai cultural català a manera de purificació d’elements “subversius” del projecte político-cultural catalanista conservador llegat del Noucentisme. Fora bo que els productes culturals tan consumits com produïts per part d’un sector majoritari de les classes treballadores dels suburbis de Barcelona i de les ciutats catalanes siguin reconeguts des de la planificació estrateègica com a propis de Catalunya, evitant falsos moralismes i evitant alhora reproduir la “col·lonització cultural” ideada i executada des de la ciutat central, contribuint així a la substitució definitiva de polítiques excloents en matèria de cultura i joventut.
Nofre, J. (2007a). L’Agenda Cultural Oculta. Una Deconstrucció de l’Oci Nocturn de Barcelona i els seus Suburbis. Departament de Geografia Humana, Universitat de Barcelona. Tesi doctoral en premsa, finançada per l’Agència Catalana de Gestió d’Ajuts a les Universitats i la Recerca de la Generalitat de Catalunya.
Nofre, J. (2007b). Resistències culturals als suburbis de la Barcelona del segle XXI. Una aproximació qualitativa des de la Nova Geografia Cultural. Barcelona: Fundació Rafael Campalans (en premsa).
Varis. (1985). La dinamització cultural a les àrees urbanes de nova creació. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
Greenberg, M. (2000) “Branding cities: A Social History of the Urban Lifestyle Magazines”. Urban Affairs Review, 36, 2:228-263.
Lloyd, R. (2000). “Grit as Glamour: Neo-Bohemia and Urban Change”. Chicago: University of Chicago.
VVAA (2004). “El consum responsable. Estudi de les actituds i el comportament dels adolescents catalans en relació al consum”. Barcelona: Observatori Català de la Joventut & Institut Català del Consum, Generalitat de Catalunya .
Boada, M. et Isach, M. (dir.). (2003).Enquesta de Joventut de Barcelona (2002). Barcelona: Servei d’Avaluació i Estudis, Ajuntament de Barcelona.
Nofre, J. (2007c). “Centre i perifèria a la música urbana de Barcelona”, a Carreras, C. et Moreno, S. (coord.). Ciutat i Literatura. Una Visió Interdisciplinar. (en premsa).
Helena M. Alegret. Enderrock, núm. 138, abril de 2007, p. 38.
Entrevista realitzada per Ferran Amado al grup Sanpedro. Enderrock, núm. 138, abril de 2007, p. 40.
Nofre, J. (2007a). L’Agenda Cultural Oculta. Una Deconstrucció de l’Oci Nocturn de Barcelona i els seus Suburbis. Departament de Geografia Humana, Universitat de Barcelona. Tesi doctoral en premsa, finançada per l’Agència Catalana de Gestió d’Ajuts a les Universitats i la Recerca de la Generalitat de Catalunya.
A data d’abril del 2007. Un primer títol, provisional, seria La salvatge naturalitat de l’artifici.
Subirós, P. (1999). Estratègies culturals i renovació urbana. Barcelona: Aula Barcelona, p.34.
Categoria: Joventut |